18.3.24 - 1 comment

LA BOIRA DE L'OBLIT














No pots refugiar-te
en la boira de l'oblit
malgrat el pas del temps.
tot persisteix en la memòria
L'oblit és un engany que 
ens fem sovint que enlloc duu
                              i poc ajuda,
Recordar, evocar el passat
es tenir consciència del que s'ha fet
amb els encerts i errors que
a tots ens acompanyen,
sense passar factura ni passar comptes
que a un mateix no se sol fer
ni es porta gaire,
potser perquè a ningú li convé 
ni l'interessa enfrontar-se als errors
comesos i sovint no admesos,
que malgrat tot l'acompanyen
i que es poden diluir però no oblidar.

Viure és aprendre a conviure
amb els erros comesos, que no evitarem
sabent que els tornarem a cometre. 

Viure és acceptar amb resignació
                         la nostra incongruència.


*

CANCIÒN DEL EMIGRADO


En ciudades ajenas venimos al mundo
y las llamamos patria, más breve es
el tiempo concedido para admirar sus muros y sus torres.
Caminamos de este a oeste, ante nosotros rueda
el gran aro del sol
ardiente, a través del cual, como en el circo,
salta ágilmente un león domado. En ciudades extrañas
contemplamos las obras de viejos maestros
y, sin asombro, en añejos cuadros vemos
nuestros propios rostros. Habíamos existido
antes, e incluso conocíamos el sufrimiento,
nos faltaban tan solo las palabras. En la iglesia
ortodoxa de París, los últimos rusos blancos,
encanecidos, rezan a Dios, varios lustros
más joven que ellos y, como ellos,
impotente. En ciudades ajenas
permaneceremos, como los árboles, como las piedras.

                                                         Adam Zagajewski

CUANDO CAE UN MISIL
















Cuando cae un misil 
cerca de casa 
me esperanzo 
porque a pesar
​​ de la injustificada 
velocidad 
ella​​ se dará cuenta 
que hace tiempo 
me acurruco 
en una tumba 
que ha cavado el miedo 
Me digo: morirás de todas formas 
tu maldita mala suerte… 

Pero ya se sabe:​​
la Muerte desprecia 
a los desahuciados​​


traducción: Ali Calderón - blog descontexto,

ENVESTIDES DE L'OBLIT












Va aconstant-se la boira mentre cau
la pluja que envernissa les pruneres.
Vas tenir un pare i una mare joves.
Com una nina et vas gelant dins meu
i el temps vol, amb més força cada dia,
fer-me creure que mai has existit.
Les pruneres en flor, com noies mortes,
no volen dir-me quina ets tu en la boira
què ara és la teva casa. La pluja va deixant,
resseguint cada branca, fileres de llàgrimes:
el vell que tu no hauràs de veure mai
mira al voltant i dirigeix al temps
un dolorós somriure de venjança.

Joan Margarit

COBEJÓS DE CEL I TERRA


De mica en mica, tot esdevé clar,
el sol s'obre pas enmig del brancatge
il·luminant el camí que tinc davant.
El bosc s'aixeca adormit encara,
i s'espolsa la són i les llavors;
mandrós deixa que els ocells
despertin tothom amb els seus trins
mentre criden a l'ordre:
......................- a esmorzar!, a esmorzar! -
Unes boires matineres intenten
esguerrar el quadre, però el sol
tossut, les traspassa i acoloreix,
el paisatge on suara estava jo.
Camí amunt, un soroll de frescor
m'indica que m'apropo el riu,
lleugera calitja es desprèn
de l'aigua que mandrosa avança,
per anar sense pressa cap a la mar.
De mica en mica tot ha esdevingut clar
i ha començat un nou dia,
diferent del d'ahir i del de demà.
La bellesa fràgil de la natura
ha renovat de bell nou,
el ritual de cada dia al matí.
Hom ho contempla astorat,
com qui ho veu per primer cop.
Viure és contemplar, i contemplar,
és admirar la bellesa, robada
impunement a la natura.
Jo en soc el lladre,
acabo de confessar,
més no em denuncieu,
no us farien cas, la llei
no té previst acusar ningú,
...............pel fet d'estar,
................     cobejós de cel i terra.




NO HE DESITJAT MAI CAP COS COM EL TEU



No he desitjat mai cap cos com el teu. 
Mai no he sentit un desig com aquest. 
Mai no el podré satisfer -és ben cert. 
Però no en puc desistir, oblidar-te. 
És el desig de la teua nuesa. 
És el deig del teu cos vora el meu. 
Un fosc desig, vagament, de fer dany. 
O bé el desig simplement impossible. 
Torne al començ, ple de pena i de fúria: 
no he desitjat mai cap cos com el teu. 
L’odi, també; perquè és odi, també. 
No vull seguir. A mamar, tots els versos! 


VICENT ANDRÉS ESTELLÉS 
L'engan conech, 1959

DEIXADESA


Prop del riu hi ha un solar abandonat
d'una vella fàbrica de la que només
se'n conserva malmesa la façana.
Dins hi viuen uns quants desheretats
envoltats de sordidesa i ampolles d'aigua buides
d'aquelles de cinc litres, escampades
pel terra brut ple de deixalles
ferralla i altres fòtils de tercera mà,
que han recollit ni ells saben perquè.
M'ha sorprès tanta deixadesa
d'una gent que ho ha perdut tot,
fins i tot la mínima dignitat
de mantenir el seu entorn 
endreçat dins un cert ordre.
Que pots demanar a una gent 
que ha perdut tota esperança
de recuperar encara que sigui una part
de tot el que la vida els ha arrabassat.

VIDA AL CARRER


    On jo vivia de petit
     era al barri del carrer,
     i també el de la plaça,
     mon univers era tan gran
     que no m'hi cabia a casa
     tot el sant dia jugant,
     en un carrer ple de fang
     llevat del temps d'escola
     a futbol, xapes cuit i amagar
     la xarranca i altres jocs.
     Era la vida al carrer,
     de mainada enjogassada
     entre bassal i bassal,
     sense tenir por de res
     ni cap necessitat real
     d’estar sempre vigilada.


FELICIDAD

Pregunté a profesores que enseñan el sentido de la vida qué es la felicidad.

Y visité a famosos gerentes que dirigen a millares de trabajadores.

Todos meneaban la cabeza y sonreían como si yo tratara de burlarme de ellos.

Y después, una tarde de domingo, me iba paseando por la orilla del río Desplaines

y vi un gran grupo de húngaros bajo los árboles con sus mujeres y sus hijos

      y un sifón de cerveza y acordeón.

 

 

 

Carl Sandburg en Antología de la poesía norteamericana, 2018

Edición de Ernesto Cardenal y José Coronel Urtecho

 

Descontexto Editores

 

 

COSES VELLES












Reclamen la meva atenció
un munt de coses velles
que he trobat ordenant
un armari d'aquests on
va a parar tot l'oblidat.
Folis amb poemes antics
velles fotografies en una caixa de cartró
com manen els cànons.
Una llanterna que funciona
i velles revistes de Quadern.
Un munt de retoladors
ressecs pel pas del temps,
un llapis, cinc folis i una goma d'esborrar.
Són coses abandonades en un armari
que havien deixat de tenir importància
i que ara, algunes d'elles l'han recuperat,

encara que sigui per uns moments
fins a caure en l'oblit de la deixadesa
de qui allà els havia dipositat,
i ha tornat a deixar-los una altra vegada.

Soc incapaç de llençar res.



DRECERA


Des d'un profund avorriment
busco una drecera
cap a una utòpica llibertat.
El paisatge és desolat
com una carretera secundària
envoltada per la boira
i el fred de l'ànima.
Potser busco un món impossible
perquè ja no se esperar
cansat de desesperar.


Karl Wolfovitz

EN L'IMMEDIAT
















Si alguna vegada vaig veure 
caure mansament les flors d'un ametller 
sota les carícies de la brisa 
i el cel mediterrani 
baixar entre les seves branques, 
perquè l'ull no es pugui imaginar 
cap altra cosa per sobre d'aquesta esplendor floral,
llavors m'hauré desprès dels instants 
per caure més terriblement 
en els deserts del temps.
Trauré un no res embriagador
de totes les floracions i em faré de les corol·les
i dels camps, un llit on dormir. 
I ja no fugiré a les estrelles 
ni em refugiaré en llunyanies lunars. 
Assoliré el nirvana estètic del món,
aconseguiré el suprem enmig de grans aparences. 
Ser res i tot en l'escuma de l'immediat. 
I elevar-me als límits del jo, 
en l'immediat i el passatger.